Per què odio al Rubianes?
L’altre dia estava jo mirant la televisió, i en un tall publicitari va sortir anunciat un documental pòstum sobre el Rubianes que s’havia d’emetre pròximament. Vaig saltar del sofà cridant alguna cosa així: -Com odio aquest tio! I a més des que s’ha mort, s’ha convertit en una espècie d’ídol nacional!
M’explicaré. El Rubianes no és un humorista. És un tio graciós, que és diferent. Les rialles que aconsegueix arrencar del públic (que són numeroses), no les arrenca tant pel que diu sinó per com ho diu. Els seus monòlegs, com a mínim els que jo he sentit, són pobres en quant a text, molt pobres. Ara, el menda, d’una cosa que no fot puta gràcia, te l’amaneix de manera que sigui còmica. Com ho fa? Doncs fent servir dues crosses humorístiques de gran valor: primer, la gesticulació i llenguatge corporal. Segon: les paraulotes. Ell sap que en general el que diu no fa gràcia. Qualsevol frase que surt de la seva boca va acompanyada d’una maquinària gestual molt estudiada per contrafortar-la i fer-la efectiva. I sovint, acaben amb un insult, també minuciosament estudiat, per acabar de construir el castell humorístic que representa el text. Sense aquests pilars bàsics, el text es trobaria nu i completament laughless.
http://www.youtube.com/watch?v=bkssQF7YYr8 (Gag de’n Rubianes que plasma exactament el que acabo de dir)
Com heu pogut veure, that’s it. Això és humor? Això és un monòleg treballat i estudiat, amb un text graciós en tant el text mateix? No. No ho és, ni de conya. Això és dolent objectivament. El que diu és dolent en tant que no fa gràcia per sí sol, a no ser que hi afegeixis una maquinària no sé si gaire ben aconseguida de moviments de braços, onomatopeies i insults.
Com a antítesi del que acabo de dir, us prego que mireu aquest vídeo d’aquí baix, del gran Miguel Gila:
http://www.youtube.com/watch?v=SiHSxi2eiNc
Gestos? 0, insults? 0. L’únic on es recolza és en un uniforme cutre amb una medalla i un telèfon. La resta, és tot fruit del que diu, que és bo en tant les paraules mateixes. El tío no és ni graciós, té cara de guàrdia civil jubilat i té la mateixa expressió facial que un ximpanzé avorrit. Però és bo, cony, molt més que el Rubianes, perquè fa un humor diametralment oposat, més elaborat i amb menys crosses i ornaments que fan posar nerviosos a tants.
Per acabar-ho de rematar, el paradigma d’humorista pur…
http://www.youtube.com/watch?v=wU-lA7gpu3E&feature=related
En contraposició a això que acabo de trobar:
http://www.youtube.com/watch?v=2NRC03I3k1E
La diferència entre aquests dos acudits i la seva execució, és la mateixa que entre en Rubianes i el Gila.
No sé si m’he explicat bé.
PD: http://www.youtube.com/watch?v=fTzXJMU1sLc
En quin dels dos tipus d’humorista citats above l’inclouríeu?
An album review
I’d like to have a break. Deixaré, per uns instants, d’escriure coses vagues sobre evolució, i em dedicaré a una cosa més mundana: una ressenya d’un CD de música. Fort, eh? Doncs bé. Primer, s’ha de triar el CD de música. Ja el tinc triat.
Artist: The Dear Hunter
Album: The Color Spectrum
Jo no els coneixia de res. Són uns anglesos la mar de monos que es dediquen a fer àlbums temàtics, com enquadernats en una història o lema superior que els ajunta. La seva obra es basa en 4 àlbums (acte I-IV), per una banda, (que no he escoltat, btw) i per l’altra, el Color Spectrum, àlbum compost de 9 sub-àlbums amb 4 cançons cadascun, on cada sub-àlbum intenta representar un color de l’espectre cromàtic, inclòs el blanc i el negre.
La idea s’ha de reconèixer que és ultraoriginal. Segurament, l’aim inicial de la cosa era intentar evocar cada color amb cadascun dels sub-àlbums, cosa que no aconsegueixen gaire, perquè això és la cosa més subjectiva del món: Si a mi el groc em provoca alegria i felicitat, un xino ho pot veure com una cosa despectiva, per exemple.
Deixant de banda això, són dues hores i vint minuts d’autèntic orgasme, amb alguns moments totalment brutals. Alguns d’ells, en especial el groc, el cian, el verd, el violeta i el blanc, són molt, però que molt bons.
La grandesa de l’assumpte, és que són els tios més versàtils que he vist mai. Sota un mateix nom barregen estils tant distants com el Hard Rock, el pop més Beatles, l’electrònica al més pur estil Mike Oldfield, o l’Indie que se lleva ahora.
Comentaré una mica els 9 sub àlbums, per si algú s’ho vol llegir:
BLACK:
El primer de tots. De tots 9, és el que evoca millor el color on està emmarcat. Àlbum obscur, molt Hard, segur que algú el trobarà boníssim, jo no, l’estil em resulta carregós i difícil, però malgrat tot s’ha de reconèixer que té fonaments. La primera cançó de totes: Never forgive, Never forget, és molt bona:
http://www.youtube.com/watch?v=filTeTUFcmc
RED:
Continua amb un estil Hard i dur, però menys, més accessible, més tirant a l’Indie en algunes cançons, més escoltable i agradable, però encara carregós i difícil. Tot i això, és més bo que el BLACK, i la tercera cançó, Deny It All, és una de les millors del CD:
http://www.youtube.com/watch?v=7ChJsJoee2A
ORANGE:
Si algú es pensava que el taronja és un color que inspira música light i cançons pop, doncs no. De tots, és el més Led Zeppelin. El més pur Hard-Rock, bo en el seu conjunt, però potser un dels menys aconseguits dels 9. L’última cançó: But There’s Wolves? Potser es salva, encara que no gaire:
http://www.youtube.com/watch?v=EFU-x4XBL0w
YELLOW:
Super pop, super alegre, fresc, i bo. Cançons potser poc treballades, sense gaires filigranes, molt Beatles, però resultones i força originals. Totes quatre cançons són perfectament escoltables, i seguides són realment bones. Una gran composició, completament diferent als tres anteriors. Si et diuen que és d’un altre grup de música, t’ho creus segur. La primera de totes, She’s Always Singing, és la millor de les 4:
http://www.youtube.com/watch?v=fI2Z7ZSVFLw
GREEN:
Ultrabo, al més pur estil Songwriter Folk americà, barreja de Neil Young, Bob Dylan, Johnny Cash i James Taylor, soft and light, perfectament escoltable: la segona i la quarta cançó (The Canopy i The Inheritance), són les millors, especialment aquesta última, que té una lletra punyent i fins i tot un xic trista.
http://www.youtube.com/watch?v=LqcG_q4JlyI
http://www.youtube.com/watch?v=3S16NbCeTz0
BLUE:
El pitjor de tots, com el germà petit, trist, 0 ritme, apagat, i sense cap cançó realment bona. Això sí, les tres últimes cançons, tenen uns finals super aconseguits. Si m’hagués de quedar amb alguna, diria l’última: The Collapse of the Great Tide Cliffs. Els últims 3 minuts de la cançó són una fumada impressionant.
http://www.youtube.com/watch?v=7E71mpPa75c
INDIGO:
El més electrònic. Sobretot les cançons del final. Bo en el seu conjunt, dolent per separat. Les 4 seguides, la veritat és que creen un ambient molt molón i guai. No hi ha cap cançó gaire bona, però totes juntes donen forma a una gran composició. Segurament el sub-àlbum més cohesionat dels 9, i un dels millors.
VIOLET:
Nostàlgic, agradable, sad, i molt bo. La primera i la quarta cançó semblen estar tretes de banda sonora de pel·lícula coneguda, la segona, Lillian, és una de les millors cançons del CD i la que deixo aquí perquè us en feu una idea:
http://www.youtube.com/watch?v=3HoDq3kxIIg
WHITE:
The last one. Indescriptible. Em recorda a The Eagles, però de manera molt llunyana. No sé què dir-ne, només que està molt bé. La primera cançó, Home, és la millor de les 4.
http://www.youtube.com/watch?v=wUmpF_d7X-c
Com a valoració conjunta, només dir que són realment bons, i tot el que fan ho fan bé. La barreja d’estils d’un àlbum a l’altre és brutal, i tot i així els queda bé.
Escoltar-los tots seguits i en ordre ja sé que és una tocada de collons perquè són gairebé dues hores i mitja, però val la pena. Es poden escoltar per separat, però llavors hi falta la cohesió entre tots ells, que hi és, i que és la cirereta del pastís d’aquesta autèntica obra mestra.
Sobre l’últim llibre de Dawkins
No me l’he llegit. Encara. O sigui que el comentaré a partir de la sinopsi del llibre que em va passar el Pep, i del vídeo adjunt que portava la pàgina, i dels comentaris (molts d’ells bastant encertats) de gent que passava per allà, i de coses que he pensat jo para mis adentros, segurament influïdes per ensenyances del meu líder (espiritual) Stephen Jay Gould.
En aquest nou llibre, Dawkins ens planteja fer l’exercici d’imaginar una pila enorme de fotografies, començant per la nostra i tirant enrere amb una del nostre progenitor, i després la del progenitor del progenitor, i així anar fent fins que les fotografies no càpiguen al damunt de la taula. Si agafessim una fotografia de prou enrere, ens sortiria, per exemple, un peix, o una ameba procariota, o ves a saber. Aquesta metàfora serveix per il·lustrar que el concepte d’espècie és una invenció humana per tal de classificar els diferents grups d’éssers vius, i que des d’un punt de vista purament realista no té sentit, perquè cada fill ha de ser (per definició) de la mateixa espècie que els seus pares.
El truc, segons Dawkins, radica en que tot aquest procés és increïblement gradual. Diu que tots estem familiaritzats amb el gradualisme, ja que naixem, després ens fem nens, després adolescents, després adults, després vells, i és impossible discernir el dia en el qual ja no ets adolescent i passes a ser un adult. Doncs que amb l’evolució passa el mateix.
Ja hi tornem a ser. El gradualisme consumat que ha portat al deixeble més emèrit de Darwin (fins i tot té un cognom similar) a no obrir una mica més els ulls. Why? Que els canvis són graduals? És clar que ho són! Però alguns més graduals que d’altres. Segur que si analitzéssim tota aquesta pila de fotografies, trobaríem que els canvis que van adquirint els nostres avantpassats no són homogenis cronològicament parlant. Potser veuríem que en un milió de generacions, les fotografies serien més o menys igual, i que després, amb només unes quaranta mil, la imatge canvia del tot. És gradual? Sí. És sempre igual de gradual? No. I m’hi jugo un sopar a que seria així. Per una raó molt senzilla: el registre fòssil. Aquest gran oblidat (visca el dia a qui algú se li va acudir ajuntar la paleontologia i la biologia evolutiva… sembla un procés natural, però va costar un ou), posa més arguments sobre la taula a favor de l’equilibri puntuat que del gradualisme. M’estranya que aquesta visió de les coses no tingui més adeptes.
Ah, i citant un comentari boníssim que he trobat a la pàgina: Aquesta metàfora no té sentit, ja que Dawkins, aquí, parla d’individus, i la paraula espècie es refereix a la població. A part, la paraula espècie es refereix a un moment determinat, no a tota la història evolutiva. De fet, aquesta part de la discussió me la porta fluixa, perquè el significat de la paraula espècie m’importa ben poc. El que em fot és que li doni explicació dient que l’evolució és increïblement gradual.
Potser ho és… encara que a un nivell que de fet no es pot apreciar.
How Trendy Are We? A General View About The Hottest Evolutionary Terms In The Net Today
The very fact is that there are not hot evolutionary terms in the net today. At all. I used this incredible, nobody-knows-why-does-it-exist weapon that is Google Trends to discover that searches related to evolution are less fashionable than, for example, sex postures.
You may think: sex postures are far more interesting to the general public than evolution, and I think that too, but not that much.
(NOTE: If you are rading this article looking for some interesting knowledge about any branch of any evolutionary theory, you can stop reading now. This is a stupid article based on false data.)
Well, here we go. Le’ts start analizing the searches of the great master of it all: Darwin. We see nothing strange (except the mighty Christmas falls, that occur in many diferent searches and indicates that, in the days of Jesus’ birth, nothing seems to bother us at all) but a peak increase (more or less 6 fold the average) in January 2009. Why? 2009 was the Darwin Year. 200th aniversary of his birth. And it appeared on television, and I could assure that on 12th February, 2009, google changed its logo to something related to evolutionary theory, maybe a chimpanzé, and everybody clicked on. Lots of people who would never search Darwin on the Internet did so, and probably few of them had the temerity of reading his fabulous wikipedia article.
If we put the words “natural selection”, we se something strange: The searches decrease during the years 2004-2006, then they stabilize until nowadays. Why? I don’t have any fucking idea, but it is good to illustrate that the impact that natural selection has in humankind is decreasing as it is in searches in google trends.
And now, the surprise. If we type “Stephen Jay Gould” in, we see this. What does it tell us? Many things. First, Stephen Jay Gould was hardly known (at least in the net) until the beginning of 2009. That’s sad. Very sad. But suddenly, in 2009, this happens. An increase of 15 fold in Gould searches. Why? Let’s have our supositions. First, in 2009 it was Darwin’s year. This meant that lots of people who hardly knew any evolutionary thing at all, suddenly they began to read. They became aware of Darwinism, natural selection, and things like these. Maybe some of them went to further investigation until they arrived to Stephen Jay Gould. This is not hard to believe, we all know that Jay Gould is not as unfamous as this. This graph is so irregular, and I can’t explain all the irregularities, but I can understand an increase of searches in 2011, so it was the 70th anniversary of his birth, and the 10th of his death.
If we type “Punctuated equilibrium”, we see the same patron as Stephen Jay Gould. This is nothing strange, after all.
Stepping a bit aside, I typed Carl Linné. Astonishing! An increase of 400 fold search volume in 2007. Why? 300th anniversary of his birth, and sure that google had something to say about it.
If we type cambrian explosion, we observe an increase of 10 fold the average search volume in 2010, and then a longer one in 2011. Why? No fucking clue. I was expecting nothing when I typed this.
And so on.
What this article tells us, appart that hardly anybody knows almost anything about evolution? Nothing. Except that google conditionates our searches.
Un respir a l’oblidat Lamarckisme
El Lamarckisme és el paradigma de teoria intel·ligent i ben pensada, però completament errònia. És tant brillant com falsa, o sigui bastant. Va ser brillant perquè corresponia adequadament al common sense de la població en general. I és que clar, per què les girafes tenen el coll llarg, sinó perquè s’han esforçat en estirar-lo, generació rere generació, fins a arribar a les fulles més altes dels arbres? Sona lògic. Seria un bon estudi estadístic d’aquells que sempre venen de gust fer. Plantar-se al carrer Monterols un dissabte a la tarda, i preguntar a tothom: i vós, per què creu que les girafes tenen el coll tant llarg? Els resultats serien acollonants, segur.
I quantes vegades heu sentit dir a amics, coneguts i saludats, que d’aquí uns anys l’espècie humana no tindrà dit petit del peu, ja que no serveix per a res? I que l’apèndix desapareixerà d’aquí poques generacions, ja que tampoc té cap utilitat? Això se sent dia rere dia, i fins i tot per la tele. Al Punset encara no li he sentit dir mai… Esperem que no ho digui.
I és que això que la utilitat fa l’òrgan pal·lideix al costat del Darwinisme, i és lògic que ho faci.
Bé, el que volia venir a dir amb tot això és que el Lamarckisme és fals, com ja es van apressar a fer-nos notar a l’institut fa una pila d’anys.
But:
Let’s turn our head for a while, i deixeu que us expliqui una magnífica història. Li posaré de nom: How To Be Right When You Are Astonishingly Wrong, o qualsevol altre títol absurd en anglès que faci pensar en un sketch de Monty Python, o en un llibre d’autoajuda Best-Seller del New York Times, el que vulgueu.
Epigenètica. That’s the word. O bé canvis en el DNA que no afectin la seva seqüència, com metilacions del DNA, o deacetilacions de les histones, o vàries més d’aquest pal. Amb això, l’organisme aconsegueix augmentar o disminuir la transcripció i posterior traducció d’alguns gens. Per exemple, la metilació del DNA és un bon sistema per silenciar aquella part de material genètic, fent que no es pugui transcriure. Un altre canvi en les histones provoca que aquestes s’empaquetin a heterocromatina condensada, i el gen que estigui allà tampoc podrà ser transcrit. I més d’aquest pal. I què passa amb això? Doncs que se sap que hi ha diversos factors ambientals que alteren les metilacions i altres canvis del DNA. O sigui, que alteren el patró epigenètic de l’individu. Altrament dit, hi ha factors ambientals que ens alteren a nivell de hardware, per dir-ho d’alguna manera. Si pel que sigui un gen es metila, doncs no es transcriu mai més, i a cagar. Aviat es va descobrir que aquests patrons epigenètics sobreviuen a una mitosi. O sigui, que quan una cèl·lula es divideix, tingui el patró epigenètic que tingui, les dues filles tindran el mateix patró que la mare.
Després d’això, la gent es va començar a fer la següent pregunta lògica: I aquests patrons, són hereditaris? És una bona pregunta. Si la resposta resulta ser afirmativa, fins i tot se li podria anomenar “pseudolamarckisme”. Si de petit em va caure un pot de Cillit Bang als ous, i va canviar el patró de metilació del DNA de les meves espermatogònies, anys després tinc un fill, i aquest té un càncer de testicle a l’edat dels 10 anys, degut a aquest patró de metilació, estarem davant d’una herència d’origen epigenètic. Un factor ambiental (en aquest cas un pot de sabó) va aconseguir crear un canvi heretable que no depèn de la informació genètica en sí, sinó de com aquesta es troba. És com si un factor ambiental (per exemple, estirar el coll cada dia), portés a tenir el coll una miqueta més llarg (cosa que a petita escala és certa) , i que això es quedés reflectit epigenèticament en algun racó recòndit, i que fos heretable.
Seria maco, però pel que sabem, de moment no funciona exactament així. Les cèl·lules totipotencials de la blàstula que ens formarà nou mesos després, estan completament lliures de qualsevol patró epigenètic. Aquest desapareix (es creu que completament) i es torna a fer de nou un cop les cèl·lules s’han diferenciat. Com? Ni zorra.
Linaria vulgaris
Però s’han trobat casos, alguns loci d’algunes espècies concretes, que no esborren el seu patró epigenètic quanes reprodueixen. És el cas de un locus específic de Linaria vulgaris, que es creu que no esborra el seu patró epigenètic.
Aquest locus correspon a un gen que, depenent de si es transcriu o no, canvia la simetria de la planta de bilateral a radial. Aquest canvi fenotípic és degut, es creu, a si el gen està metilat o hipometilat, i per tant a si es transcriu o no. I s’ha vist que en generacions posteriors, aquest patró de metilació d’aquest gen es manté la majoria de vegades. Les metilades, els seus descendents continuen metilades, i les que no, doncs no.
A que no està mal?
Per cert, a que s’assemblen un colló?
Quan es presenta una nova doctrina, aquesta ha de passar per tres fases: primer la gent diu que no és certa, després que és contrària a la religió, i per últim, que ja se sabia des de fa temps.
He trobat aquesta frase por ahi, de fet no sé ni de qui és, però l’he trobat divertida.
Qualsevol teoria controvertida, per molt plausible que sigui, sempre s’acaba topant de nassos amb els coneixements previs sobre el tema que poguessin existir llavors. La vida és així de dura, desgraciadament. Això mateix passà amb la “Neutral theory of molecular evolution”, presentada pel japonès Motoo Kimura a partir de l’any 1969. Aquesta doctrina controvertida, però es del meu punt de vista cabdal per entendre una mica més el tot plegat, atribueix una força enorme a mutacions aleatòries neutrals a nivell molecular, per exemple substitucions sinònimes del tercer nucleòtid d’un triplet, canvis diversos en introns (que passen molt més sovint que canvis en exons), o mutacions en pseudogens que no es tradueixen. Tots aquests canvis, al no tenir cap repercussió fenotípica de cap tipus, no són susceptibles a cap mena de mecanisme evolutiu such as selecció natural. O sigui que, a l’ombra del que expressem fenotípicament, a nivell molecular s’està gestant per pur atzar tot un pool de canvis neutrals. Tenen alguna utilitat? Motoo Kimura, jo, i segurament algú mes pensa que sí. Ell va dir, crec que encertadament, que aquesta teoria no trepitjava ni treia mèrits al darwinisme, ja que actuaven en dos plans diferents. Clar que el darwinisme és necessari a nivell fenotípic, però quan anem a mirar coses més petites, hi ha una enorme variabilitat neutral i aleatòria entre organismes. A més, aquesta varietat pot adquirir protagonisme evolutiu si mai, per exemple, varien les circumstàncies mediambientals (sempre i quan sigui aquesta varietat afavorida o desafavorida per la selecció natural), o bé, es produeixi el fenomen de la teoria de les mutacions innòcues successives, que serà comentada al seu temps (ara no).
Jo trobo que és una very appealing theory. A veure què en pensen els altres:
Els darwinistes convençuts tenien un discurs vers aquesta teoria més o menys així: “Bé, el tio s’ho ha currat i ha dit unes quantes coses que potser no són bajanades del tot, però cony, les situacions neutres només passen en llocs sense conseqüències pels fenotips, així que, per què collons l’hi hem de fer cas? Si la selecció natural no hi actua, és que no existeix i no té cap rellvància”
Error número 1
A Gould i a molta gent del pal els costa acceptar la importància d’aquesta teoria simplement pel fet de atorgar una gran força a l’aleatorietat.
Error número 2
Un tal Ernst Mayr (que es deu creure molt guapo), va dir que NO existia l’evolució neutral, ja que qualsevol substitució, per irrellevant que sigui, ha de comportar un canvi, potser energètic, el que sigui, qualsevol cosa que l’evolució pugui veure. I això ha de ser així, digué, perquè se sap que tot canvi substancial és adaptatiu. (Quan sigui ric, guapo i vell, faré un experiment refutant això, mamó). L’afirmació d’aquest menda, que era una de les veus cantants a l’hora de formar la Modern Evolutionary Synthesis, va condemnar a l’ostracisme la teoria de l’evolució neutral, per desgràcia de tots. Si aquest Mayr en comptes d’adaptacionista hagués sigut una mica més ample de mires, possiblement l’hagués acceptat com un dels pilars bàsics de la Modern evolutionary synthesis, as it should be.
El poliedre de Galton
Here’s a funny one. Aquest home, a qui jo no coneixia fins ahir a la tarda, era el cosí prolífic, polifacètic, intel·ligent i guapo de Darwin. Conegut mundialment per les seves descobertes estadístiques sobre la regressió a la mitjana, això és, que els valors extrems que obtenim de qualsevol mesura, tendeixen a acostar-se a valors propers a la mitjana en una segona mesura. Aquesta idea que va comprovar i contrastar, la va extrapolar a l’evolució. En plena febre darwinista i aprofitant l’avinentesa que Darwin era cosí seu, i es podia passar amb ell tot el que volgués, va decidir tirar pel dret. Galton, recolzant-se en la regressió a la mitjana (veieu, la gent tendeix a escombrar cap a casa i a ensenyar les seves pròpies urpes per exposar qualsevol cosa), va argumentar que, des d’aquest punt de vista, la variació contínua i gradual era impossible, ja que tots els possibles valors extrems i favorables d’una espècie, tendirien a estar sotmesos al fenomen de regressió a la mitjana, i així els canvis beneficiosos no s’acumularien mai. Postulà també que l’única manera d’aconseguir una nova espècie ha d’ocórrer per la producció ocasional de llinatges “molt mutants”, que s’apartin prou com per no poder tenir descendència amb l’espècie original, i que per tant no estiguessin sotmesos al fenomen de regressió a la mitjana d’aquella espècie.
Galton va il·lustrar aquesta idea amb la amb una pètria metàfora: el poliedre de Galton. Ve a ser una cosa així:
Considerem una pedra amb diverses cares, reposant sobre una d’elles en una superfície plana. Si empenyem una miqueta la pedra, aquesta cedirà, i si l’empenyem una mica més, doncs cedirà més. quan deixem de fer pressió, la pedra tornarà a la seva posició inicial, a no ser que haguem aplicat una empenta prou forta a la pedra per a fer-la moure. Aquesta pedra, llavors, passarà a quedar estable sobre una altra de les seves cares.
Com ja s’ha pogut endevinar, cada cara de la pedra és una espècie diferent, cada empenta és un intent per adquirir canvis, i cada tornada a la posició inicial, és la força del fenomen de regressió a la mitjana. (A més, d’aquí es treu una altra essència del pensament d’aquest senyor: no totes les varietats vives són possibles, sinó que només ho són les diferents cares de la pedra, o sigui, que la selecció natural, d’alguna manera, va dirigida cap a aquelles espècies que són més estables. Això avui ja no es pensa, sinó que la metàfora tendeix a considerar la pedra com una esfera, on la selecció natural pot empènyer cap on li doni la gana)
Aquest home es va convertir en el primer saltacionista important de la història. Tot i que Galton no va interpretar la regressió a la llum de la genètica moderna (principalment perquè la genètica moderna va arribar després), va sembrar la llavor d’una idea que va servir a molta gent per desconfiar d’aquest gradualisme, per exemple el propi Gould.
